Harri batekin

itzali dut sartaldeko

azken argia ur barruan.

 

Kolpeak hautsi du

arrats guztia, kristalaren

presondegi meheak.

 

Bertatik ateratzen dira

argitasunezko esku zabalak. Artasorotik,

zuhaitzik zuhaitz jaisten dira,

gailur haien

isiltasun entzunetik, biluzik,

astiro zabaldua oso,

begiratzen dudan gaua.

 

 

 

      ILARGUI

 

        Amb una pedra

        apago l’últim llum

        de ponent dintre l’aigua.

 

        El cop trencava

        tot el vespre, les primes

        presons del vidre.

 

        En surten amples

        mans de claror. Baixaven,

        pel moresc, d’arbre en arbre,

        de l’escoltat silenci

        d’aquells cims, despullada,

        molt lentament estesa,

        la nit que miro.